intolerància
 |
| Gotthold Ephraim Lessing |
És cert que el cristianisme té rere seu una llarga història de violència com bé reconeixia el Gran Inquisidor del gran escriptor rus Dostoievski a la seva obra Els germans Karamàzov davant un desvalgut Jesús de Natzaret que havia gosat tornar a la terra per recordar als seus que l'havien traït. L'antisemitisme, sense anar més lluny, ha cavalcat al llarg dels segles a cavall de les prèdiques eclesiàstiques que van arribar a oblidar que el mateix Jesús era jueu. Com asegura l'historiador Raul Hilberg, entre la sentència pontifical, pronunciada al segle IV quan el cristianisme era la religió de l'imperi, a saber, «no podeu viure entre nosaltres com a jueus», i el dictum nazi de «no podeu viure», hi ha una íntima i constant complicitat. També coneixem la relació entre el terrorisme etarra i els seminaris bascos dels anys 60, per no parlar de les simpaties etarres de molts capellans en el present. L'ombra de la violència de l'àmbit sagrat és allargada.
Amb tot, sorprèn aquesta exhumació del patriotisme cristià, que invoca Behring Breivik, l'autor dels atemptats de Noruega, per justificar o explicar la massacre portada a terme. Podem prendre'ns-ho com un excés retòric sense cap mena de fonament en la realitat i passar de llarg. Però hi ha una cosa que és indiscutible i que fa pensar: la creixent advocació del cristianisme per part de partits polítics ultraconservadors que cultiven amb gran entusiasme «valors occidentals» que casen de manera perfecta amb un determinat tipus de xenofòbia.
El cristianisme polític té en realitat dues ànimes ben diferents: pot ser universalista o bé pot ser provincià. Pot predicar la fraternitat universal i afirmar conseqüentment, com fa el protagonista del llibre Natán el Sabio -el cant més gran a la tolerància moderna gràcies a la ploma de Lessing- que «tots, abans que jueus, cristians o musulmans, som homes», o, pot posar a disposició dels corrents nacionalistes la tradició religiosa per apuntalar així polítiques de campanar. Pot posar l'accent en la doctrina social i propiciar d'aquesta manera polítiques socialment avançades o fer-ho en una implacable llei i ordre.
Sembla indiscutible que l'Església catòlica va mirar de situar-se després de la segona guerra mundial a la zona temperada del centre, promovent la democràcia cristiana. Espanya, amb el seu nacionalcatolicisme, era l'excepció a la regla. En la mesura que aquell centre ha anat secularitzant-se i és en l'extrema dreta on més s'aprecien els seus bons serveis, apareix el cristianisme més i més embolicat en aventures perilloses. Els espanyols que vam viure el malson de la dictadura franquista sabem molt bé que quan una política vol salvar la civilització occidental el que està defensant és el seu passat més intransigent i, per tant, la negació dels valors moderns que han fet el món molt més habitable. Aquesta civilització s'ha construït certament sobre el cristianisme, però negant o expulsant, com va fer Espanya, jueus i moriscos. El model va tenir èxit i es va imposar per tot arreu. Hi ha una novetat que no pot passar desapercebuda: fins ara la defensa d'Occident tenia per corol·lari la persecució del jueu i ja sabem què va suposar allò. Els moderns defensors d'aquesta mateixa civilització occidental amenaçada es declaren, no obstant, filosemites però islamòfobs. El joc és exactament el mateix. Busquen la complicitat del cristianisme per defensar el pitjor de la civilització occidental: ahir contra el jueu, avui contra el moro, demà contra qualsevol cosa diferent del prototip d'home occidental que cada grup s'inventi.
Són molts els països on han triomfat partits ultraconservadors en què podrien progressar personatges com és ara el terrorista noruec. Tots, però particularment els partits conservadors haurien d'estar alerta per no deixar-se contaminar. El populisme xenòfob que ha triomfat a Badalona o Alcalá de Henares hauria de fer sonar les alarmes a Espanya. Però en aquesta partida són les tres religions monoteistes les que més interès haurien de mostrar a combatre aquests idearis polítics perquè s'hi juguen molt. Deia que el cristianisme té com dues ànimes. No només ell. L'islam pot fer valer la seva generosa ètica de l'hospitalitat o el seu intransigent esperit identitari; el judaisme, bressol del reconeixement de l'altre, pot apostar per l'alteritat o per la negació de l'altre; el cristianisme, que va entregar al món la paràbola del bon samarità, pot prendre's seriosament la compassió o, contràriament, imposar la seva veritat a sang i foc. A aquestes altures, no sembla que, en conjunt i salvant excepcions, estiguin oferint la seva millor versió. Si no sempre poden impedir la violència política dels altres, sí que en canvi és a les seves mans desacreditar qui la faci en nom seu.
Reyes Mate, En nom de la civilització occidental, El Periódico de Catalunya, 01/08/2011
Comentaris