Vivim un simulacre de present (Marina Garcés).


Un dels grans eslògans del movimentpunk sembla penjar avui dels nostres colls com una lenta i agònica condemna. El “ No future ”va ser un crit d’alliberament i de fàstic contra una societat que encadenava la vida a una promesa de futur que només podia ser complerta a través de la disciplina, la renúncia i la feina. Era un crit nihilista que el que feia era derruir els pilars de la por. Era una ganyota que desencaixava les màscares d’una societat que amagava i castigava el desig de viure.
El Maig del 68 ho havia dit d’una altra manera: “Ho volem tot i prendrem la resta”. “Aquí i ara”. Amb tons acolorits, o amb colors foscos, en positiu o en negatiu, amb flors o amb punxes, l’expressió era la mateixa: volem viure i no esperarem a fer-ho.
El present s’inflava de possibilitats de vida a mesura que el futur es convertia en un present expandit. La filosofia del segle XX també va saber pensar aquesta dimensió alliberadora del no futur. Les grans crisis del segle, les econòmiques però sobretot les guerres mundials, projectaven una ombra sobre el sentit de la història que calia superar, canviant d’esquema. Els segles XVIII i XIX havien inventat la idea que la història humana podia tenir un sentit de desenvolupament cap a un futur millor. Ja fos des de la idea de progrés o de revolució, per a la modernitat la història ja no és una col·lecció de fets humans sinó una narració empesa per la humanitat perseguint la llibertat. Ja no hi ha Déu garantint un horitzó de salvació. Però hi ha el subjecte històric dirigint-se cap a un horitzó de benestar i de reconciliació. El 1914 va ser la primera gran ferida a aquesta idea, després van venir 1929 i 1936 i 1939 i no n’hem sortit. La ferida segueix sagnant.
Per això calia separar l’emancipació de la idea de futur, l’alliberament de la idea de desenvolupament i la lluita de la idea de progrés. Els filòsofs, els poetes i els artistes van imaginar altres experiències del sentit que no depenguessin de la linealitat del temps i la realització. “No future ”, van cridar els joves. I fugint de les cadenes institucionals, econòmiques, educatives i bèl·liques dels seus pares, van crear altres possibilitats de vida.
Quaranta anys després, el“ No future” s’ha tenyit de tristor. El no futur és la condemna a un present tenyit de por, de renúncies i de feina precària. És el revers d’aquell crit. Perquè ara no hi ha crit, sinó un silenci que fa mal. No hi ha fàstic, sinó una indiferència inquietant. I no hi ha l’afirmació d’altres possibilitats de vida, sinó un replegament oportunista a les possibilitats, poques, que aquesta societat pot oferir en un planeta que es consumeix i s’esgota.
Penso i sento que vivim un simulacre de present. Que el que sembla normal, la trista repetició de la normalitat, està incubant alguna cosa. Un nou crit? Quin? I d’on vindrà? Del futur segur que no. Potser de dins nostre. Parem atenció, comencem a escoltar-lo.
Marina Garcés, "No future", Ara 04/10/2015

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació