El significat polític del terme "poble" i la biopolítica (Giorgio Agamben).

El Roto


Qualsevol interpretació del significat polític del terme “poble” ha de partir del fet singular que, en les llengües europees modernes, sempre assenyala als pobres, als desafavorits i els exclosos. Un mateix terme designa tant al subjecte polític constitutiu com a la classe que, de fet i no de dret, està exclosa de la política.

L’italià popolo, el francès peuple, el català poble (...) designen, el mateix en la llengua comú que en el lèxic polític, tant al conjunt de ciutadans en la seva condició de cos polític unitari (...) coms als que pertanyen a les classes inferiors (...). Fins a quin punt aquesta ambigüitat fou també essencial durant la Revolució francesa (és a dir precisament en el moment en què es reivindica el principi de sobirania popular) és quelcom del que dóna bon testimoni la funció decisiva que desenvolupà en ella la compassió pel poble, entès com a classe exclosa. H. Arendt ha recordat que “la mateixa definició del vocable va nàixer de la compassió i el terme arribà a ser sinònim de desgràcia i infelicitat. (...)

Una ambigüitat semàntica tan difosa i constant no pot ser casual: ha de ser un reflex d’una amfibologia inherent a la naturalesa i a la funció del concepte “poble” en la política occidental. Tot succeeix, doncs, com si això que anomenem poble fos, en realitat, no un subjecte unitari, sinó una oscil·lació dialèctica entre dos pols oposats: d’una banda, el conjunt Poble com a cos polític integral, d’altra, el subconjunt poble com a multiplicitat fragmentària de cossos necessitats i exclosos; en el primer cas una inclusió que pretén no deixar res fora, en el segon una exclusió que viu sense esperances; en un extrem, l’Estat total dels ciutadans integrats i sobirans, en l’altre (...) els miserables, els oprimits, els vençuts. En aquest sentit no existeix en lloc un referent únic i compacte del terme poble (...). Però això significa, també, que la constitució de l’espècie humana en un cos polític es realitza mitjançant una escissió fonamental i que, en el concepte “poble”, podem reconèixer sense dificultats les parelles categorials que defineixen l’estructura política original: nuda vida (poble) i existència política (Poble), exclusió i inclusió, zóê i bíos. El “poble”, doncs, porta ja sempre en si mateix la fractura biopolítica fonamental. És el que no pot ser inclòs en el tot del que forma part i el que no pot pertànyer al conjunt en el que està ja inclòs sempre. D’aquí les apories i les contradiccions que dóna lloc cada cop que és evocat i posat en joc en l’escena política (...) Estendard sagnant de la reacció i bandera insegura de les revolucions i dels fronts populars, segons els casos, el poble compta en tot cas una escissió que és més originària que la d’amic-enemic, una guerra civil incessant que el divideix més radicalment que qualsevol conflicte i, alhora, el manté unit i el constitueix més sòlidament que qualsevol identitat. Ben mirat, fins allò que Marx anomena lluita de classes (...) no és altra cosa que aquesta guerra interna que divideix a tot poble i que només acabarà quan, en la societat sense classes o en el regne messiànic, Poble i poble coincideixin i no hi hagi ja, pròpiament, cap poble.

Si això és cert, si el poble disposa en el seu interior necessàriament la fractura biopolítica central, serà llavors possible llegir d’una manera nova algunes pàgines decisives de la historia del nostre segle. Perquè, si bé és veritat que la lluita entre els dos “pobles” ha tingut lloc des de sempre, aquesta lluita ha patit en el nostre temps una última i paroxística acceleració (...). A partir de la Revolució francesa, quan el Poble es converteix en dipositari únic de la sobirania, el poble es transforma en una presència neguitosa, i la misèria i l’exclusió apareixen per primer cop com un escàndol intolerable en qualsevol sentit. (...).

En aquesta perspectiva, el nostre temps no és una altra cosa que l’intent –implacable i metòdic- d’acabar amb l’escissió que divideix al poble i de posar terme de forma radical a l’existència d’un poble d’exclosos. En aquest intent coincideixen , segons modalitats diverses i des de diferents horitzons, dreta i esquerra, països capitalistes i països socialistes, units en el projecte (...) de produir un poble indivís. L’obsessió del desenvolupament és tan eficaç en el nostre temps, perquè coincideix amb el projecte biopolític de produir un poble sense fractura.

L’extermini dels jueus a l’Alemanya nazi adquireix, des d’aquest punt de vista, un significat radicalment nou. En tant que poble que rebutja integrar-se en el cos polític nacional (de fet se suposa que qualsevol assimilació per la seva part només és, en rigor, simulada), els jueus són els representants per excel·lència i quasi el símbol vivent del poble, d’aquesta nuda vida que la modernitat crea necessàriament en el seu interior, però la presència de la qual no aconsegueix tolerar de cap manera (...) Amb la solució final (que inclou també, i no per atzar, els gitanos i altres no integrables), el nazisme busca de manera fosca i inútil alliberar l’escena política d’Occident d’aquesta ombra intolerable per produir finalment el Volk alemany com a poble que ha superat la fractura biopolítica original (...).

De manera diferent, però anàloga, avui el projecte democràtic-capitalista de posar fi, mitjançant el desenvolupament, a l’existència de classes pobres, no només reprodueix dintre seu el poble d’exclosos, sinó que transforma en nuda vida a totes les poblacions del Tercer Món. Només una política que sigui capaç de superar l’escissió biopolítica fonamental d’Occident podrà aturar aquesta oscil·lació i posar fi a la guerra civil que divideix els pobles i les ciutats de la terra (pàgs. 224-229).


Giorgio Agamben, Lo abierto. El hombre y el animal, Pre-textos, Valencia 2005

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"