Un ningú.
Una de les coses positives de les crisis és la seva capacitat de revelació.
Que els poders prenen decisions que tenen a veure amb la vida
i la mort és una obvietat. Però en temps de bonança aquestes coses queden
amorosides. Quan arriben les crisis, en canvi, apareixen en tota la seva
crueltat. I els governs exhibeixen obscenament la seva covardia.
Que des d'un govern, i amb un cert nivell d'acceptació de l'opinió pública,
es pugui plantejar que malalts crònics vegin interromputs els seus tractaments
per decisió administrativa, és a dir, ser
directament condemnats a morir, o que cent cinquanta mil persones es puguin
quedar sense assistència mèdica, evidencia prou bé el nivell de degradació moral
d'uns temps en què el diner és la mesura de totes les coses. D'aquesta cultura,
amb l'aquiescència de dretes i esquerres, ha sorgit una figura jurídica que és
la que fonamenta aquests disbarats: l'il·legal. Declarar il·legal una persona
equival a proclamar solemnement la seva exclusió de la societat, retirar-li la
condició humana. A la Sud-africà de l'apartheid s'utilitzava com a forma
repressiva la suspensió de l'estat civil. L'afectat perdia tots els drets i
deixava de tenir nom. Era ningú. Les nostres democràcies es permeten declarar
il·legals (negar-se a reconèixer-los com a persones) milers d'éssers humans. I
la nova correcció política, la del triomf de l'or i la insolència, ho aplaudeix,
en nom dels de casa, evidentment. Com si els de fora fossin animals.
Josep Ramoneda, Il.legals, Ara, 12/08/2012
Comentaris