Què cal fer contra el pensament conspiranoic?

El pensament conspiranoic sempre necessita un marc d’«Ells contra Nosaltres» per funcionar correctament. Tota conspiració, des dels rumors d’una mà negra Rosacreu rere els esdeveniments de la Revolució Francesa fins al moviment antivacunes actual, sempre està protagonitzada per una elit minoritària que manipula de manera perversa i interessada una majoria molt menys poderosa i, llevat que es desperti i s’organitzi ràpidament, molt més dòcil. Aquesta lluita desigual contra els desencadenants secrets del Nou Ordre Mundial equival, a la pràctica, a declarar-se en rebel·lió contra tot el que faci olor de versió oficial. Però el que és més fascinant i alhora més paorós del temps que ens ha tocat viure és el fet que aquesta rebel·lió de vegades prové de les més altes instàncies. Com el franquisme, el trumpisme va ser molt hàbil a l’hora d’aglutinar totes les pors del seu carismàtic líder en una mateixa massa uniforme, les elits globals, a les quals culpava directament de mantenir un «Estat profund», és a dir, un poder supragovernamental situat fins i tot per sobre de la Casa Blanca. Si en l’època del Watergate la gent mirava Washington amb recel, anys més tard Donald Trump va aconseguir que un percentatge sorprenentment elevat de la població cregués en el que l’expert en conspiracions Jesse Walker va batejar com «una conspiració benèvola»: el convenciment que el president dels Estats Units treballava sub rosa per ajudar els necessitats i posar fi al fosc domini d’aquell Estat profund –que, evidentment, no era sinó una fórmula per demonitzar el rival polític.

Parlem, per descomptat, de QAnon, probablement la teoria de la conspiració més representativa de les acaballes de la primera dècada del segle XXI i l’inici de la segona. Segons una enquesta de la NPR feta a finals de la tardor passada, un al·lucinant 17 % de la població estatunidenca creu que «un grup d’elits adoradores de Satanàs intenta controlar la política i els mitjans de comunicació mentre es dedica al tràfic de menors». El 37 % dels enquestats va declarar que no n’estava segur, mentre que un altre 12 % va afegir-hi la cirereta que donava suport a una teoria diferent, completament salvatge però en certa manera íntimament relacionada amb la primera: la teoria que moltes de les massacres dels últims anys en realitat han estat fraus protagonitzats per actors i actrius professionals. Les mateixes elits satàniques que controlen l’Estat profund estarien interessades, doncs, a posar fi a la segona esmena de la constitució a través de diferents teatrets destinats a cridar l’atenció sobre els perills de les armes de foc.

El que aquesta enquesta posa de manifest és, en realitat, l’immens poder de seducció que la conspiranoia exerceix en un percentatge cada cop més elevat d’individus, els quals, durant un període històric especialment tens i confús, decideixen abraçar un populisme antisistema que d’entrada sospita de qualsevol versió oficial. A l’Estat espanyol també observem cada cop més com l’extrema dreta aprèn a coordinar el discurs d’odi amb el pensament conspiranoic: en el fons, es tracta d’instrumentalitzar allò en què les teories de la conspiració sempre han excel·lit i espantar la població amb sumes de pors cuinades expressament per alimentar la desconfiança en enemics exteriors i interiors. Ciutats imaginàries, com l’Izzard de Hammett, encara actuen de mirall, deformant-nos la realitat; ara, però, els seus principals impulsors no són autors preocupats per la manera en què el sistema ofega les promeses de progrés, sinó demagogs interessats a pescar vots gràcies a una generosa dosi de pànic conspiranoic.

Ens cal, per tant, creure en un possible renaixement de la ficció conspiradora com a eina per detectar i amplificar els mals presents en la nostra societat, o com a arma idònia per lluitar contra la monopolització ultra de la ment conspiranoica. Autors com Thomas Pynchon, William S. Burroughs, Robert Anton Wilson, Margaret Atwood o Umberto Eco van assenyalar-nos el camí: en comptes de deixar que la por i el discurs de l’odi construeixin relats amb un marcat interès electoralista, cal que reclamem la ficció conspiradora com a territori per denunciar l’assalt a la imaginació paranoica, en la qual tot es capgira i qualsevol pensament escabellat és possible, perquè ningú pretén que després xoqui traumàticament contra el mur de la realitat.

Noel Ceballos, La suma de totes les pors, CCCNLAB 19/10/2021