Algunes consideracions al debat sobre el ressentiment (Oriol Leira)

Havent escoltat i llegit la proposta d’en Lluís Pla i després el torn de “rèplica” i contrarèplica” amb en Manel Villar -si així ho podem dir- he valorat molt interessant els continguts i les divergències. En alguns aspectes coincideixo amb un i en altres amb l’altre. No obstant això, sí que m’agradaria introduir algun aspecte que potser pugui ser considerat excèntric al debat però que jo considero interessant. 

No vull entrar en matisos com: si és el mateix parlar d’emocions o sentiments, si es pot posar en el mateix nivell la ira i el ressentiment, si serveix o no l’exemple d’un heroi de la literatura grega com Aquil•les, tan marcat pel destí... A mi, el que m’ha interessat d’aquest diàleg epistolar ha estat, per una banda, la possible relació del ressentiment i la modernitat i, per altra, la vinculació del ressentiment a l’actual onada reaccionària personalitzada en noms relacionats amb el món tecnològic-digital.

Començant per la primera qüestió, no entraré a debatre si el ressentiment defineix o no l’era moderna, però sí considero molt rellevant la importància que té la instrumentalització massiva i intensiva d’aquest recurs com a arma de poder polític a l’era moderna i, sobretot, a la modernitat tardana.

El ressentiment com a sentiment conscient, durador i que es perllonga en el temps, considerat tòxic -malgrat que hi ha veus que defensen el valor transformador que també pot tenir-, sembla que ha acompanyat l’ésser humà des dels seus orígens, sense distinció de classe, gènere i cultura. Tant Friedrich Nietzsche com Max Scheler consideraven que el ressentiment neix d’haver patit una suposada ofensa (maltractament, engany...) i això deixa una ferida que cada cop que es recorda, es torna a sentir, a ressentir. Scheler feia servir l’expressió enverinament de l’ànima. Nietzsche deia que el ressentiment combinava dues pulsions, la d’allò aparent i la d’allò cert. Això ens serveix per entendre que quan s’agreugen els conflictes socials i s’entra en períodes de crisi, es busquen responsables i és fàcil jugar artificialment amb el ressentiment, culpabilitzant a determinats col•lectius i assenyalant-los com a causants de tots els mals. Aquesta instrumentalització del ressentiment tradicionalment s’ha anomenat teoria del boc expiatori. I precisament aquest és un recurs fàcil de vehicular.

La pregunta seria, quines són les condicions que fan diferent la instrumentalització del ressentiment a la modernitat respecte d’èpoques anteriors?

Tal i com jo ho entenc, a la modernitat  s’han donat com a mínim dos fenòmens determinants: els avenços tecnològics que han fet possible la cultura de masses i l’acceleració. Vull citar aquests dos factors com a més destacats malgrat que n’hi ha més.

Amb la modernitat va arribar l’auge de mitjans de comunicació de masses -no faré repàs dels diferents moments històrics que ho testimonien-. En aquests nous contextos que s’anaven succeint, els grups de poder van anar posant-se al dia per tal d’exercir un major control sobre les consciències mitjançant la configuració d’imaginaris col•lectius que facilitaven les diferents formes d’alienació. Scheler i, especialment, Ter Braak van viure l’ascens dels totalitarismes i l’ús de la propaganda amb una voluntat clara de sembrar l’odi i el ressentiment quan calia. Per exemple, Ter Braak va poder observar com Goebbels aprofitant el control absolut dels mitjans de comunicació, va usar la propaganda per intensificar l’odi cap als jueus, deshumanitzant-los, i així preparar la població alemanya per a l’Holocaust.

Ja centrant-nos en la nostra època, la modernitat tardana, constatem que ens   hem anat encaminant cap a una societat en què la major part de les nostres relacions particulars i el vincle amb el món en general estan mediats per pantalles. El paroxisme ha arribat amb els dispositius electrònics autònoms i les xarxes socials. Aquest accés ha facilitat, encara més, la lluita per apoderar-se del relat i per aconseguir-ho es juga amb les emocions i els sentiments. Els recursos digitals estan facilitant aquest joc en utilitzar la IA per crear feak news i suplantant personalitats en manipular imatges i veus, generant així una pèrdua del sentit de la realitat (indistinció entre allò aparent i allò cert que ens deia Nietzsche).

Les xarxes socials s’han anat convertint en fàbriques autèntiques de ressentiments. Els seus usuaris es troben amb lectures parcials, esbiaixades, viscerals, endogàmiques i hermètiques que potencien la polarització, i s’abandona la voluntat d’escoltar altres versions. 

Per altra banda, aquesta transformació dels mitjans tècnics també ha comportat una alteració en la manera de viure el temps i fins i tot d’entendre’l. Entre altres pensadors, Byung-Chul Han, a l’obra Aroma del temps, afirma que el model de vida hipercomunicat i tecnològic està canviant la manera de viure i entendre el temps. El temps atomitzat, dirà Han, és un temps sense aroma, perquè no té una sustentació que li doni sentit. Es busca aquest suport, aquest sentit, en l’acceleració, però aquesta no és més que la seva conseqüència. El sociòleg i filòsof alemany Hartmut Rosa, a l’obra Ressonància, defensa que s’ha imposat una versió capitalista de la societat moderna basada en la lògica de l’increment que, en darrer terme depèn del creixement, l’acceleració i la innovació. L’acceleració és un fenomen que aboca a viure en la immediatesa. Rosa considera que és una font d’alienació perquè precaritza la nostra experiència i restringeix, per no dir que elimina, el temps de pensar, tan important per poder desenvolupar un esperit crític. Han hi afegeix que la crisi de la idea de progrés va introduir el concepte de final de la història. La línia contínua del temps històric perd la tensió narrativa i teleològica i es descompon en punts que donen tombs sense cap mena de direcció. El final de la història genera una atomització del temps, convertint-lo en un temps de punts. I entre aquests punts hi ha el buit, en el que no s’esdevé res, on no hi ha cap mena de sensació. Però el buit genera avorriment i fins i tot angoixa, i pot arribar a ser vist com una amenaça. Per això, hi ha una tendència a suprimir o a escurçar aquests buits. Hi ha una necessitat, o addicció,  d’estar constantment connectats a les xarxes. Ens dirà que es tracta de l’acceleració histèrica de la successió d’esdeveniments o fragments que s’estén a tots els àmbits de la vida.

Aquest canvi en la concepció del temps fa més ràpid, fàcil i còmode escoltar o llegir el que diuen les xarxes escollides que no pas haver de pensar per si mateix. Aquesta pot ser una de les causes que explica l’acceptació i, fins i tot, la servitud voluntària, als relats que emeten els oracles que es troben a les xarxes. Aquestes generen un soroll i una dispersió sense precedents anteriors. Tot plegat, genera un conductisme social que s’accepta sense esperit crític.

La segona qüestió que vull abordar està relacionada amb la idea que les elits tecnopolítiques fan una rebequeria semblant a la d’Aquil•les quan expressen el seu odi (ressentiment) a la igualtat i donen per descomptada i volen l’apocalipsi.

Certament es tracta d’una onada reaccionària. Naomi Klein i Astra Taylor han analitzat perquè els reaccionaris somien amb l’apocalipsi. Aquests el conceben com un “fatalisme festiu” perquè el desitgen. La necessitat d’acabar amb “la discriminació positiva i de les polítiques DEI (Diversity, Equity, Inclusion), i la glorificació de les expulsions massives, del rebuig d’acompanyar les persones trans amb les seves afirmacions de gènere, arrossegant els educadors i cuidadors pel fang, aquells que pensen que ho saben tot millor que tu, i aplaudint el desmantellament de les regulacions econòmiques i ambientals que enfurismen als liberals”, els porten a celebrar en última instància la destrucció abans que imaginar un esdevenir sense supremacia. 

No crec que es tracti d’un simple infantilisme o d’una rebequeria. Darrere hi ha una manera d’entendre l’ésser humà i el món i, també, una manera d’entendre la història i el progrés.

Per una banda, hi ha una manera de pensar que entronca amb la visió antropològica de Thomas Hobbes i que va arribar al segle XX de la mà d’autors com Carl Schmitt i Leo Strauss. Ara sembla que aquesta visió torna a estar present, amb diferències, entre aquestes elits i que permet connectar un conservadorisme radical (un exemple pot ser els MAGA) amb un neoliberalisme pur i dur en una creuada en contra de la democràcia liberal i les polítiques reguladores i igualitàries. De fet, Peter Thiel cita explícitament a Leo Strauss (a l’obra The Straussen moment) per defensar que la modernitat pot haver entrat en una fase de decadència.

Naomi Klein i Astra Taylor afirmen que la ficció de l’apocalipsi esperada i desitjada uneix els que anomenen “TechBros” (Thiel, Musk...) amb els TheoBros (els MAGA del partit republicà amb grups religiosos evangelistes). Uneix les propostes neoreaccionàries pro-monàrquiques de Curtis Yarvin (referència intel•lectual de Peter Thiel) i corrents eugenèsiques com el pro-natalisme per augmentar dràsticament la població WASP d’Elon Musk, amb una mena de messianisme profètic de caire religiós. Hem escoltat com una part de la població nord-americana defensa que Déu els hi ha enviat Donald Trump, el nou messies, per posar ordre en el caos que estan sumits i, també, tenim present la imatge televisiva patètica d’uns pastors protestants imposant les mans a Donald Trump, en un exercici de sincretisme cristiano-animista, per donar-li l’energia divina per poder guanyar la guerra d’Iran.

Per altra banda, una derivada interessant referida al temps i al progrés ens la va donar el filòsof José Luis Pardo. Aquest considera que en un moment en que la crisi de la idea de progrés sembla haver manllevat el sentit a la Història universal, s’està instal•lant la idea que només els avenços tecnològics que estan per arribar donen respostes i sentit al present i al passat. Aquesta utopia tecnològica ha obert el camp de l’anomenat “realisme especulatiu”, un corrent de pensament de principis del segle XXI que té com a pensadors més destacats Quentin Meillassoux o  Ray Brassier, i que defensa que només la ciència i la tècnica tenen legitimitat ontològica i epistemològica, i que la filosofia ha d’assumir plenament les conseqüències de la ciència contemporània. 

Pardo exposà que el futur s’ha independitzat completament del present, és a dir, ha deixat de ser el resultat o la conseqüència del progrés acumulat pel passat i el present i s’ha convertit en l’autèntic focus autònom des del qual mana el temps, i el present i el passat ara es defineixen respecte ell. El futur, determinat pels avenços tecnològics, es converteix d’alguna manera en més “real” que el present i el passat, perquè els dota de sentit. Colonitzar Mart o construir IA és intentar actuar des d’un món que existeix més enllà del control o de la percepció humana immediata. 

Ara bé, i aquesta és la paradoxa, aquest futur és fictici perquè encara no s’ha donat i podria ben bé no donar-se, malgrat que a base de repetir-nos-ho se’ns el vulgui donar per fet.

Oriol Leira

23 de març de 2026

Bibliografia:

Chul Han, El aroma del tiempo, Herder, 2015

Hartmut Rosa, Resonancia, Katz, 2019

Naomi Klein i Astra Taylor, article a The Guardian amb el títol "The rise of end times fascism" 13 d’abril de 2025

Quentin Maillassoux, Después de la finitud. Ensayo sobre la necesidad de la contingència,  Caja negra editora, 2015

José Luis Pardo, "Que viene el futuro". El País 17-1-17