Per canviar d´aires.
Montaigne |
Al cap i a la fi, Montaigne feia anys que vivia no sol, però sí tancat al
seu estudi de la torre del “castell de la muntanya”, i hi havia redactat, entre
el 1571 i el 1580, les dues primeres parts dels Essais: per la lectura
de les peces publicades fins en aquell moment no es té mai la impressió que
Montaigne desitgés córrer món, més encara si tenim present que diverses
ocupacions militars i diplomàtiques, totes incòmodes, ja l’havien obligat a
viatjar pel regne de França durant una colla d’anys. I, tanmateix, en companyia
del seu germà petit, un parent pròxim, una sèrie menuda de criats i els cavalls,
els burros i la càrrega necessaris, Montaigne va emprendre un viatge de 17 mesos
i vuit dies que va dur la colla fins a Meaux, Augsburg, Munic, Innsbruck,
Trento, Verona, Venècia, Roma, Florència, Pisa, Milà, Lió, i altra vegada a “la
muntanya”, casa seva. Els avatars van quedar recollits en un dietari, en part
escrit per un assistent de Montaigne, de vegades sota el seu dictat, d’altres
vegades, no, i, en part, per l’escriptor mateix, adés en italià macarrònic, adés
en francès. Tot plegat és molt extravagant, i la intenció de Montaigne degué
consistir solament a tenir uns apunts a partir dels quals escriure un o altre
assaig sobre costums de pobles forasters; però el manuscrit es conservà, va ser
espolsat el 1772, editat el 1774, i des de llavors se n’han fet edicions a
balquena: és una peça estranya, però és un montaigne. La nostra edició
d’avui, en magnífica traducció de Vicent Alonso, Diari de viatge a Itàlia
per Suïssa i Alemanya, Barcelona, La Mansarda, 2012, és la primera en
llengua catalana (valenciana, per ser exactes).
Per aquestes pàgines ens ennovarem del caràcter flâneur de
Montaigne: amb prou feines visita, a Roma, San Pietro in Vincula, per
“trobar-hi” el Moisès de Miquel Àngel —però no visita, o no ho diu, ni
els rafael de les Estances Pontifícies ni els miquelàngel de
la Capella Sixtina, ni les portes de Ghiberti de la catedral de Florència, ni la
cúpula de Brunelleschi. No ens ha de saber greu: llavors, això eren coses massa
noves per a un home amant de l’antiguitat: és com si un francès d’avui, amb
cultura literària que abracés del segle XII a Racine, cregués —bona creença— que
pot passar per Barcelona sense visitar la Sagrada Família (però no deixaria de
veure Santa Maria del Mar). En suma: Montaigne va viatjar per estirar una mica
les cames —en acabat, encara redactaria el volum tercer dels Essais—,
va viatjar, sobretot, en cerca d’aigües terapèutiques que li alleugessin el
dolor causat pels còlics nefrítics que patia, i, finalment, va viatjar pour
se dépayser, per canviar d’aires. Millor això, com s’ha dit, que anar en
cerca d’un edifici (Sant Pere) o d’un mural (L’Escola d’Atenes) que Montaigne,
gràcies a l’art de la impremta, degué haver vist reproduït més d’una vegada. La
vida i els homes li interessaven més.
Jordi Llovet, El viatge de Montaigne, Quaderns. El País, 08/03/2012
Comentaris