"L´ignorant obeeix, però el savi fa campana".

Desconfieu d'una societat ideal en què mai cap escolar faci campana. Un bon escolar, per disciplinat i estudiós que sigui, i potser exactament per això, necessita caure de tant en tant en la temptació i saltar-se algun dia d'escola, amb tot el que comporta quant a planificació i riscos.

Fer campana consisteix a deixar de desenvolupar per unes hores una activitat imposada, rutinària i passiva, a canvi d'unes altres ocupacions, escollides lliurement, on el jo de l'alumne i la seva circumstància esdevenen la peça clau d'una acció altament autoformativa. Organitzar una campana vol, en primer lloc, un temps de preparació, ja que la improvisació sovint aboca a la decepció i al fracàs. Perquè la campana sigui efectiva, cal gestionar-la amb racionalitat i il·lusió, valorant les iniciatives amb discreció i perspicàcia, i elaborar un llarg argumentari amb què justificar la inexistent visita mèdica.

Plantejada així, la campana no pot sinó aportar beneficis en qui la fa i la societat. Perquè sense campaners la societat no evolucionaria, si admetem que l'educació es basa en la repetició sistemàtica d'esquemes i experiències. Quan al jove Newton li va caure la poma al cap, ben segur que es trobava fent campana, perquè si hagués estat a classe no li hauria caigut cap poma sinó, en tot cas, un tros de guix. També Descartes, quan va dir allò de "penso, doncs existeixo", va dir-ho fora de l'aula, perquè d'haver estat a classe hauria dit "xerro, doncs existeixo". Altres pensadors i filòsofs s'han referit al noble art de la campana d'una forma més o menys explícita. Des d'Eclesiastès, que afirmava que sempre hi ha un moment per a cada cosa, fins a Aristòtil, autor d'aquella cèlebre màxima que diu: "l'ignorant obeeix, però el savi fa campana", i Pitàgores, segons el qual "cap home no és lliure del tot fins que no ha experimentat una campana". Per a Woody Allen, "fer campana és tan divertit com aconseguir escapar-se de la cadira elèctrica".

Així com en una època fer campana era un càstig (ja que l'expressió es refereix a la penitència a què era sotmès l'alumne, d'encarregar-se dels tocs de campana el diumenge, si faltava a classe), actualment hauria de ser una porta oberta al món, poblat d'homes i joves desenfeinats que vagaregen per les places i els carrers, en horaris laborals i lectius, sense cap opció de fer ni una trista campana.

Jordi Estrada, Elogi de la campana, Regió 7, 02/10/2010

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació