Una interpretació del mite de Prometeu de Protàgores

L’objectiu que es marca la naturalesa per a cada espècie és la seva supervivència. Cada espècie és un instrument de la vida per perpetuar-se i tendir a la immortalitat. Per aconseguir-ho, cadascuna ha d’estar dotada de tot un seguit d’òrgans i capacitats per aconseguir l’èxit reproductiu. Des d’aquest punt de vista, si comparem els animals als humans, sembla que els primers són superiors als segons: les seves habilitats i capacitats superen a les capacitats físiques i biològiques humanes. L’espècie humana, doncs, està en risc d’extingir-se.

L’única manera que la naturalesa ha posat en mans dels humans per compensar aquest dèficit és explotar una habilitat per a la qual els animals, en la seva majoria, no estan especialment dotats: la capacitat tècnica. 

Aquesta habilitat, molt rudimentària al principi, no massa diferent a la que practiquen algunes espècies d’animals, en algun moment de la història va aconseguir un creixement exponencial, sobretot, a partir de la descoberta del foc. Amb el foc, l’ésser humà estava en disposició de canviar per al seu profit tot l’entorn natural proper: els boscos, els aliments, els minerals ... tot i obtenint eines que després li servirien per crear noves eines cada cop més eficaces.

Aquesta capacitat transformadora sempre ha suscitat temors: l’ésser humà està jugant a ser déu, a imitar i fins i tot a superar la capacitat creadora a la que en un principi només és atribuïble a les entitats divines. Per això, durant bona part de la història aquesta capacitat ha estat restringida, fins que va arribar un moment, a la primera revolució industrial, en la que es va alliberar dels seus límits religiosos i morals.

Al segle XIX, un moviment d’obrers anomenat luddita assaltaven els tallers tèxtils destruint els telers mecànics als que consideraven la causa de la baixada dels seus salaris i de la pèrdua dels seus llocs de treballs. Al segle XXI, aquests temors de la classe treballadora s’han aguditzat. El problema fonamental al qual s’han dedicar la major part dels esforços és a combatre el canvi climàtic, un problema generat per la contaminació d’una indústria que es nodreix fonamentalment de combustibles d’origen fòssil. A aquesta problemàtica s’ha afegit el desenvolupament de les tecnologies digitals que estan generant un canvi radical en les nostres vides. Encara no sabem del tot el que succeirà en el futur amb l’aplicació de la Intel·ligència Artificial. Pel que es veu han aparegut un seguit d’artefactes que es poden baixar d’internet que et poden fer qualsevol treball de l’assignatura que vulguis, fins i tot de filosofia.

Protàgores, en la seva versió del mite de Prometeu, considerava que la tècnica sola no salvaria la humanitat, que només ho podria fer la política, entesa com una habilitat que no havia d’estar en mans d’una casta de privilegiats sinó compartida per tothom. Entén, si més no, que hi ha problemes que s’han de deixar en mans dels que saben, però en les qüestions que afecten a la justícia tots som entesos, tots podem donar la nostra opinió. A l’antiga Atenes democràtica, només es votava per determinar quin dels experts proporcionava la solució millor. Les eleccions eren considerades el moment “aristocràtic” dins d’aquella democràcia directa. Potser, però, aquesta podria ser una inspiració per als nostres problemes tecnològics. No podem deixar el futur de la humanitat en mans només dels experts tecnològics de Silicon Valley. Entre tota la ciutadania podríem escollir entre quines de totes les propostes tecnològiques és aquella que ens ofereix més confiança i genera menys temors i conseqüències ambientals i laborals irreparables. 

Manel Villar

27 de juliol de 2023