Han i el retorn de la negativitat.




Tots els llibres de Han proposen un retorn de la negativitat: contra un excés de transparència, secret; contra una estètica de la llisor, rugositats; contra la digitalització, coses materials. I contra la vida activa, vida contemplativa, que és el tema de Vita contemplativa, la seva darrer publicació. “Atès que només percebem la vida en termes de treball i de rendiment, interpretem la inactivitat com un dèficit que ha de ser remeiat com més aviat millor. L’existència humana en conjunt és absorbida per l’activitat. Com a conseqüència, és possible explotar-la.” Després d’anys criticant com ens hem convertit en empresaris de nosaltres mateixos, fent hores extres no remunerades, Han ens suggereix que la resposta l’havíem tingut davant des del començament: la vida contemplativa dels antics.

El més important és no confondre la vida contemplativa amb el “temps lliure”, que, segons Han, “no té tanta intensitat vital com la contemplació. És un temps que matem per impedir que sorgeixi el tedi. No és un temps realment lliure, viu, sinó un temps mort”. Prenent com a exemple les festes religioses, Han proposa un tipus d’inactivitat que no es pugui cooptar com a optimització del jo. La vida contemplativa no és un programa de deu sessions de mindfulness per al creixement, sinó restar importància a allò que és personal. Han busca recuperar la relació religiosa amb el món per posar un topall a la tendència moderna a instrumentalitzar-ho tot.

Això ens duu de cap a l’ambigüitat política de la proposta. Han, que escriu molt bé en diàleg amb els grans pensadors de la tradició occidental, dedica el capítol més tens del llibre a Hannah Arendt, amb la qual discrepa plenament. Per a Arendt, que prenia els debats de l’àgora grega com a ideal, la política és l’espai de llibertat en què l’activitat humana es deslliga de tota necessitat social per fer emergir alguna cosa nova, i la consumació de la llibertat política és la revolució. Com a procés sense inici ni final, el deure de la política seria mantenir un espai obert al cor de la societat perquè una revolució pugui redimir el món cada cop que la llibertat guanyada per les revolucions passades entra en decadència.

Han corre a assenyalar que a la polis grega, a part de l’àgora, hi havia espais reservats per al que era sagrat i per a la contemplació religiosa: “Contra la convicció d’Arendt, el futur de la humanitat no depèn del poder de les persones que actuen, sinó de la reactivació de la capacitat contemplativa, és a dir, de la capacitat que no actua”. A la inversa de la revolució activa, com la russa o la francesa, que per a Arendt són el model, Han somia en una revolució passiva inspirada en una paràbola de Walter Benjamin: “Hi ha un proverbi hassídic sobre el món futur que diu que allà tot estarà disposat igual que aquí. Així com és la nostra habitació ara, així serà també al món futur; on ara dorm el nostre nen, aquí dormirà també al món futur. Tot serà igual que aquí, només una mica diferent”.

Per a Han, introduir la contemplació al nostre món malalt no canviarà necessàriament la propietat dels mitjans de producció, sinó la sensibilitat. “Res no està aïllat de la resta. Res no persisteix en si mateix. Res no s’afirma a si mateix. No hi ha fronteres fixes que separin les coses les unes de les altres. Aquestes coses s’obren les unes a les altres. També podem dir: es tornen mútuament amables.” Incontrovertiblement anticapitalista, Han desconfia dels revolucionaris i ho fia tot a l’esperit, l’espera d’una redempció estoica, heideggeriana, que fa que el seu diagnòstic agradi al progressisme i la recepta, als conservadors; una contradicció irresoluble en la seva filosofia que és també la clau del seu èxit editorial.

Joan Burdeus, Les contradiccions polítiques de la vida contemplativa, Barcelona Metropolis, Octubre 2023


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

La ciència del mal (Simon Baron-Cohen).