La saviesa dels límits de la nostra ignorància.

El text més tràgic i dolorós de la primera modernitat és, sense cap mena de dubte, el Discurs sobre les arts i les ciències de Rousseau. Va ser el seu primer escrit, redactat d’una volada l’any 1750, i celebrat i premiat per la societat il·lustrada de París. Amb paraules directes i senzilles, Rousseau aixeca un clam contra la falsedat del progrés científic i cultural. L’erudició, la tècnica, la sofisticació i la bona educació componen un món d’aparences. El que semblen capacitats, són noves expressions de la impotència humana. El que apareix com un avenç, no és sinó el reflex d’una ànima que emmalalteix. El coneixement progressa. La virtut retrocedeix.

Aquesta ferida acompanya i esquinça la història sencera de la modernitat. El Discurs de Rousseau traça una línia directa fins a la Dialèctica de la Il·lustració, un llibre a quatre mans on els filòsofs alemanys T.W. Adorno i Max Horkheimer denunciaven, l’any 1944, la calamitat civilitzatòria a la qual havia conduït el desplegament de la cultura i de la racionalitat. Europa encara fumejava sota les bombes i els crematoris. El planeta sencer estava sent espoliat.

Rousseau acaba el seu discurs invocant la bondat de l’home senzill i ignorant. Contra la hipocresia de la bona educació, l’honestedat rústica, l’autenticitat salvatge. La indignació que li provoca la baixesa de l’espectacle del món de la cultura el fa caure en la trampa de la nostàlgia de la vida simple i natural. Malalta d’impuresa, la societat moderna projecta contra ella mateixa un anhel impossible de salut i de virtut.

He de dir que sempre he sospitat dels elogis de la ignorància i d’aquelles posicions que, amb un sospir, declaren que només l’ignorant pot ser bo i feliç. Potser perquè no crec en la bondat natural. La salvació no és ni en la natura, ni en la cultura: vol dir, això, que no hi ha sortida a la depravació humana? Salvació no n’hi ha, esclar. Però condemna tampoc. Ni el pecat ni la glòria.

Hi ha un moment del Discurs en què Rousseau recupera les paraules d’aquell Sòcrates que des de la ciutat més avançada del seu temps, Atenes, deia que només sabia que no sabia res. Però la ignorància de Sòcrates no és pura, ni rústica, ni anterior al coneixement. Al contrari: és la forma més alta de coneixement, que és el de qui és capaç de saber-ne els límits. A Rousseau se li escapa la pista socràtica: la vertadera saviesa no és saber molt o no saber res, sinó saber quins són els límits entre el que sabem i el que no sabem.

Ara que la humanitat es troba abocada a una nova experiència del límit, la dels límits de la vida sobre el planeta, aquesta és l’ensenyança més important. No posarem el comptador del món a zero. Tampoc el reinventarem del tot. Només sobreviurem caminant sobre l’abisme dels nostres propis límits.

Marina Garcés, Elogi de la ignorància, Ara, 05/04/2015